Examen Selectivitat; Descartes

Suposo, doncs, que tot el que veig és fals i que mai no ha existit res de tot allò que la memòria, plena de mentides, em presenta. Així, doncs, no tinc sentits; el cos, la forma, l’extensió, el moviment i el lloc són quimeres. Què podré considerar, doncs, com a veritable? Potser, només, que al món no hi ha res de cert. Però com sé jo que no hi ha alguna altra cosa, a part de les que tot just acabo de considerar incertes, de la qual ni tan sols es pugui dubtar? No hi haurà potser algun Déu o un altre poder que em posi aquests pensaments en la ment? No necessàriament, perquè potser jo mateix sóc capaç de produir-los. Però jo, no sóc almenys alguna cosa? Però acabo de negar que tingui sentits o un cos. I això no obstant dubto; perquè, què se’n segueix d’això? Fins a tal punt depenc del cos i dels sentits que no puc existir sense ells? Però m’he convençut que no hi havia res de res al món, ni cel, ni terra, ni esperits, ni cossos. I doncs, m’he convençut també que jo no existeixo? Certament no: si estic convençut d’alguna cosa o si penso alguna cosa, sens dubte existeixo. Però hi ha un ésser enganyador summament poderós i astut que ha posat tot el seu enginy a tenir-me constantment enganyat. No hi ha dubte, doncs, que, si m’enganya, és que existeixo. Que m’enganyi tant com vulgui, que no podrà mai fer que jo no existeixi mentre pensi que sóc alguna cosa. De manera que, un cop examinades totes les coses i amb tota cura, s’ha de concloure que aquesta proposició, «jo sóc, jo existeixo», ha de ser necessàriament vertadera sempre que la digui o la pensi mentalment. 

René Descartes. Meditacions metafísiques, II 

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts] 

Generalment, a partir d’aquesta desconfiança inicial vers la metafísica tradicional, el primer objectiu de Descartes és establir els fonaments o les arrels del saber. Es tracta de no admetre cap opinió com a vertadera si aquesta no s’ajusta a les exigències de la raó. Descartes rebutja tota autoritat i decideix confiar únicament en l’ús de la raó exclusivament De fet, la crítica principal de Descartes a la lògica aristotèlica és que els seus sil·logismes serveixen més per explicar allò que ja se sap a que per aprendre coses noves. Segons Descartes, la raó és naturalment igual en tots els homes, el problema per a Descartes està en dirigir bé la raó; no hi ha prou amb tenir un bon enteniment, el més important és aplicar-lo bé. Per això, cal un mètode, mitjançant el qual guiar bé la raó. A través d'aquest mètode, aconseguirà la seva primera afirmació indubtable fins i tot per els més escèptics: "si penso significa que existeixo". 

2. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots següents: [1 punt]

a) «extensió» : que ocupa espai. 

b) «quimeres» : utopia: coses que es desitgen però que no es tenen.

3. Expliqueu per què René Descartes diu: «[…] hi ha un ésser enganyador summament poderós i astut que ha posat tot el seu enginy a tenir-me constantment enganyat. No hi ha dubte, doncs, que, si m’enganya, és que existeixo.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts] 

Un dels seus prinicipals aspectes a defensar en la primera meditació és que la raó ens ha estat donada per  un geni maligne. Per tant, allò que creiem que és vertader serà falç i viceversa. No obstant això, mitjançant el seu mètode demostrarà que aquest geni maligne no existeix. En sí, a través d'aquesta frase intenta demostrar la seva primera afirmació inqüestionable i indubtable per a tothom, és a dir, si m'enganyen, si penso, si somio (activitats mentals) significa doncs que existeixo. Així, tot i que hi hagi un ésser maligne, aquest no aconseguirà que jo no existeixi sempre i quan pensi alguna cosa. 

4. Compareu la concepció de Descartes sobre quina és la fonamentació del coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts] 

La filosofia de Descartes sorgeix a partir de la teoria del filòsof Montaigne que nega la possibilitat de l'existència d'un coneixement ferm i indubtable.  Així doncs, l'objectiu de Descartes serà demostrar que vertaderament existeix un coneixement permanent i invariable, acceptat fins i tot per els més escèptics.

Descartes intentarà demostrar l'existència d'un coneixement ferm a partir d'un mètode, el qual es basarà en el sistema matemàtic deductiu. Aquest mètode es basarà en l'evidència com a criteri de veritat caracteritzat per la claredat i la distinció, en un anàlisi, en una síntesi o deducció i, finalment en la comprovació dels dos passos previs. A continuació, actuarà com un escèptic, ho posarà tot en dubte, d'aquesta forma si dubtant de tot aconsegueix trobar una veritat absoluta, significarà que serà indubtable fins i tot per els més escèptics. Així doncs, neixen les seves meditacions.

Defensa que els sentits són enganyosos, ja que a vegades ens enganyen i per tant, no ens podem refiar d'ells. Si a vegades ens enganyen no podem distingir quan ens enganyen i quan no i per tant, no són fiables. D'altra banda, també  posa en dubte la raó, ja que podria ser que un geni maligne ens l'hagués posat i per tant, allò que es cert ho veiem fals i viceversa. Però aleshores defensa l'existència de Déu i la demostra. Afirma que és perfecte i si és perfecte ha d'existir ja que sinó existís seria una imperfecció. D'altra banda, la mentida és indici de feblesa, malícia i imperfecció. Per tant, no ens pot enganyar.

D'altra banda, el filòsof Montaigne adopta una postura escèptica i no conformista, sinó de cautela i tolerància davant totes les visions. Defensa que el savi ha de dubtar de tot.

Per Montaigne, no existeixen proposicions certes i indubtables; els sentits són enganyosos i subjectius. Ens mostren una realitat sempre canviant i la raó no aconsegueix arribar a principis fixos i immutables. La realitat és fluctuant i inestable. Per tant, el coneixement invariable i permanent no és possible. A més a més, Montaigne es considera relativista doncs tampoc recolza el coneixement universal.

En conclusió, Descartes defensa la possibilitat de definir un coneixement ferm i indubtable mitjançant la raó i Montaigne defensa la impossibilitat de que pugui existir tal coneixement ja que ni la raó ni els sentits són eines fiables ni estables com per poder conduir-nos a un coneixment segur i absolut.

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «No hi ha cap proposició de la qual puguem tenir una certesa absoluta.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

D'una banda estic d'acord amb aquesta afirmació ja que quan una persona veu una cosa d'una manera determinada, per aquella persona serà veritablement i absolutament així. És a partir d'aquest punt quan sorgeixen els debats, ja que una persona veu les coses d'una manera en concret i l'altra de l'altra, però ambdues persones estan completament d'acord amb allò que defensen. Personalement, ambdues defensen una veritat absoluta des de la seva percepció. 

D'altra banda, si parlem en general, no existeix una veritat absoluta, ja que és impossible que tota la humanitat vegi d'una mateixa forma la realitat, a menys que estigui demostrada de tal manera que no existeixi cap mena de dubte, però des del meu punt de vista és totalment impossible l'existècia d'un mètode que sigui acceptable per a tothom, perquè és impossible que tot el mon sàpiga o pugui comprovar que tal mètode és comletament fiable. 

En conclusió, a nivell personal si que pot existir una veritat absoluta, ja que depén del subjecte, però si es parla a nivell general, trobo que és impossible una veritat absoluta, aconseguir que tothom entengui la realitat  d'una mateixa manera. 

Qüestionari sobre la Filosofia Renaixentista

Abans de centrar-nos en el qüestionari faré una breu introducció sobre la filosofia d'aquesta època. 

Cal destacar que és un període de recuperació de la cultura clàssica. Durant aquesta època sorgeixen diferents canvis: 

A nivell polític,  es creen els grans estats nacionals i sorgeix la monarquia. 


A nivell religiós, destaca una reforma protestant, és a dir, una desunió religiosa. Predomina Martí Luter que crea l'anglicanisme. 

A nivell social, la burgesia s'adona que per progressar es necessita l'educació i a més a més, en aquest moment es dona una exaltació dels valors individuals. 

Finalment, pel que fa a la cultura, va ser època de grans descobriments geogràfics i sorgeix l'humanisme que agafà com a model la cultura grecollatina i busca una renovació de la societat. 

Respecte als pensadors o filòsofs més destacables, en destaquen els següents: 

• Erasme de Rotterdam
• Montaigne
• Maquiavel
• Thomas More
• Galileu

1. Quines idees recull el pensament humanista? Quins són els representants més importants? 
Impulsa la recuperació de la cultura clàssica per afavorir l'educació i com a camí de renovació de la societat. Van ser pensadors de fortes conviccions cristianes, però també crítics amb el funcionament de la jerarquia religiosa, la seva moralitat i costums. Defensa la llibertat i la racionalitat tot i que van rebutjar la reforma Luter. Destaquen Erasme de Rotterdam i Joan Lluis Vives.





2. Per què diem que el renaixement és una època de caràcter individualista?
Perquè el nou home modern es desenvolupa com a individualitat i persegueix la seva pròpia realització, el seu èxit personal, no col.lectiu. 

3. Com ha de ser el governant perfecte per Maquiavel? 
Proposa que ha de ser fort i mantenir la seva autoritat amb fermesa i que no estigui condicionat per la moral ni el cristianisme en la seva política. Així doncs, l'èxit polític arribarà a partir de l'autoritat i la por dels súbdits al governant i la utilització de l'estratègia i la violència amb els altres estats, doncs una persona honesta i bona mai tindrà èxit polític. Cal preservar davant de tot l'Estat, pel davant dels individus i les seves creences. Així qualsevol mitjà que persegueixi aquest fi estarà justificat en l'ordre polític, sempre que persegueixi el bé de l'estat.

4. Quina diferencia hi ha entre la filosofia política de Maquiavel i Thomas More? 
A diferència de Maquiavel, More manté una visió utòpica de com hauria de ser la vida política:  proposa l'abolició de la propietat privada i una distribució de la propietat col·lectiva segons les necessitats, la reducció de la jornada laboral a sis hores diàries. Volia estendre l'educació a tota la població. More considerava que en una societat amb propietat privada tot es mesurava en relació als diners i així era impossible la justícia i la prosperitat social.  Va denunciar les persecucions religioses i va defensar la tolerància. També defensa una forma democràtica de govern de caràcter electiva. Socialment, no distingia classes socials i pensava que el nucli de la societat està format per la família.

                                         

5. Per què la nova ciència trenca amb la física aristotèlica? 

La ciència aristotèlica defensava la Terra al centre de l’univers i una diferenciació entre el mon sublunar i el supralunar. En aquesta època es troben discordances amb aquesta teoria ja que les noves observacions i estudis xoquen amb aquesta visió. Per tant, es passa del geocentrisme a l’heliocentrisme.

A més a més, la ciència aristotèlica es basava en l’especulació, tenia només un fonament teòric perquè no es podia observar ni demostrar i era finalista. En canvi, la nova ciència es basava en l’experimentació, no era finalista, es podia demostrar i practicar i era teoricopràctica.

6. Què significa el concepte “mecanicisme”? Explica’l. 
La concepció mecanicista interpreta que l'univers és com un gran mecanisme, semblant a un rellotge, en què tot el que passa aten a unes regularitats que cal copsar i expressar matemàticament mitjançant les lleis.

7. Quines aportacions fa Galileu a la filosofia de la ciència? 
Defensa que l'univers està escrit en llenguatge matemàtic, sense el qual no podem comprendre l'univers. I també afirma que l'experiència ha d'exercir el seu arbitratge sobre les teories. Ara bé, també remarca la importància de la teoria que explica les diferents observacions que es poden fer. Arriba a afirmar que només la llum del raonament dóna ple sentit a les observacions. Teoria i experiència van directament unides en qualsevol acció de coneixement en general i científic en particular.

8. Quines postures defensa sobre el coneixement Montaigne? 
Té una visió escèptica. Per Montaigne, no hi ha proposicions certes i indubtables; els sentits són enganyosos i subjectius. Ens mostren una realitat sempre canviant. I la raó no aconsegueix arribar a principis fixos i immutables. La raó és que la realitat és fluctuant, inestable, fugissera. Per tant, el coneixement invariable i permanent no és possible. A més a més, es considera relativista ja que 
tampoc recolza el coneixement universal.

9. Per què és important Montaigne en relació a Descartes? 
A partir del pensament de Montaigne de la impossibilitat d'adquirir un coneixement ferm i indubtable neixarà la filosofia de Descartes per demostrar l'existència d'un coneixement cert i indubtable.

10. Quin paper va jugar en el renaixement l’Acadèmia Platònica de Florència? 
Va ser creada per recuperar el veritable pensament de Plató. Les preocupacions principals són la inquietud per la bellesa de la realitat i la comprensió de l’univers com una cosa harmònica, interpretable a través de les matemàtiques. 

11. Per què es van difondre ràpidament les idees renaixentistes i humanístiques per tot Europa? 
Gràcies als grans descobriments geogràfics, com l'arribada a Amèrica de Colon i gràcies a les millores de la navegació i l'invent de nous instruments com la brúixola i la millora de la cartografia. 
 A més a més, Les Universitats es van revitalitzar i una nova ciència va anar configurant-se a partir de disposar nous instruments de mesura i observació i el desenvolupament de les matemàtiques. També va ser molt important com a eina de difusió la invenció de la impremta. 

12. Quina classe social predominarà en el renaixement i perquè valora tant l’educació? 

Predomina la burgesia. Irromp amb força a les ciutats italianes i participa directament dels canvis de la seva època. L’educació esdevé un signe identificatiu de l’home amb èxit personal i el diferencia de les classes populars. 

Qüestionari sobre la Filosofia Medieval

Prèviament a centrar-nos en el qüestionari faré una veu introducció sobre la filosofia medieval, època en què es dona la filosofia del mon cristià occidental, pròpiament anomenada com filosofia escolàstica.

El seu desenvolupament va tenir lloc en tres grans períodes:

- El primer període, que abraça l'Alta Edat Mitjana i els segles XI i XII, comprèn les arrels llunyanes de la filosofia medieval i els iniciadors de l'Escolàstica.

- L'apogeu de l'Escolàstica al segle XIII.

-L'Escolàstica tardana anomenada “crisi escolàstica”  al segle XIV.



Durant aquesta època predominen bàsicament 4 autors fonementals:

• Averrois
• Anselm
• Guillem d'Occam
• Sant Tomàs d'Aquino
• Joan Escot 

1. Què és l'escolàstica? 

L'escolàstica és aquella filosofia pròpia de les escoles medievals que es practica durant l'Edat Mitjana en el mon cristià occidental. El moment de màxima esplendor de l'escolàstica té lloc al segle XIII quan la filosofia es trasllada a les universitats. Es considera que entra en decadència al segle XIV. Aquesta decadència ve marcada pel pensador Guillem Occam que plasma el principi d'un nou pensament. 

2. Mètodes propis de la filosofia escolàstica: el principi d’autoritat i “lectio et disputatio”. 

El principi d'autoritat: allò que deien els grans pensadors o els pares de l'Església no es podia discutir. L'exposició i el desenvolupament de l'ensenyament es basa en l'autoritat. 

Lectio et disputatio: com bé indica el seu nom consta de dos moments, la lectio que és l'exposició del mestre i la disputatio, és a dir, on s'estableix una discusió. Cal destacar que en aquesta discusió s'acceptava la tesi que tenia més pes. Així doncs, no es buscava la raó de la tesi. 

3. Quins temes són propis de l’escolàstica? 

Els temes propis de l'escolàstica són: 

• La fe i la raó
• El conflicte entre el Papat i l'Imperi
• La demostració racional de l'existència de Déu
• La polèmica dels universals
• La llibertat humana
• La recuperació de la filosofia aristotèlica 

4. Quina polèmica va suscitar Boeci al fer comentaris sobre els textos aristotèlics? 

Boeci va suscitar la controvèrsia sobre l'existència dels universals. Gira al voltant de l'existència real de termes fets servir per designar un conjunt d'individus. 

5. Per què podem dir de Joan Escot Eriúgena que manté posicions panteistes? 

Manté posicions panteistes perquè considera que Déu és la natura: la natura és com un cercle on tot sorgeix de Dèu i tot torna a Déu.

6. Què diferencia els autors dialèctics dels anti-dialèctics? 

Els autors diàlectics defensen la filosofia i la raó, la consideren com una eina per assolir la fe i, en canvi, els anti-dialèctics consideren la raó com un obstacle per assolir la fe. És a dir, consideren que la filosofia prové del diable i que només serveix per confondre a l'home.

7. Quins són les tres corrents del segle XIII en relació a la recepció d’Aristòtil? 

Primerament, destaca l'Aristotelisme heterodox:  ve determinat per la idea de les dues veritats d'Averrois (la veritat religiosa i la veritat racional). A més a més, accepta l'eternitat del mon i nega la inmortalitat de l'ànima. El major representant fou Siger de Brabant. 

En segon lloc, destaca l'Aristotelisme ortodox: impulsat sobretot per Sant Tomàs d'Aquinos. Defensa que Aristòtil és compatible amb el cristianisme. Destaca que hi ha veritats accessibles per la fe i per la raó i d'altres que es poden accedir per les dues vies. Igual que Aristòtil es basa en l'experiència. 

Finalment, destaca l'Augustinisme fransiscà: Els autors més representatius són Roger Bacon (afrima la importància de l'observació i l'experimentació), Sant Bonaventura (rebutja que el coneixement neix en els sentits) i Ramon Llull (creu que hi ha harmonia entre dogmes i raó. Defensa també que tota ciència es fonamenta en uns principis bàsics i generals comuns a tota la humanitat).

8. Quines són les bases del pensament de Guillem d’Occam? 

Guillem Occam defensa la separació radical entre la fe i la raó. D'aquesta separació sorgeixen les bases del seu pensament: 

• Déu ha fet el mon com ha volgut. Per tant, el podria haver fet diferent o no fer-lo. L'única forma de conèixer allò que va fer Déu és mitjançant l'experiència. 
• Universals: segons Occam no existeix cap mena d'universal, només individus concrets.Per tant, defensa el nominalisme: s'usa "universal" com a expressió lingüistica perquè no és possible dir el nom de cada individu en concret. Per exemple, si sapiguéssim el nom de cada un dels éssers humans no existiria "l'universal esser humà" però com que no ens els sabem, s'ha d'utilitzar. 
• Cal separar el poder polític del religiós. Així com la fe de la raó.
• Cal destacar una ciència basada en l'observació i l'experiència i no en l'especulació.
• En la moral no hi ha una llei divina, per tant les lleis morals són convencions entre els homes (convencionalisme moral).
• Navalla d'Occam

9.Què és la “navalla d’Occam”? 

La navalla d'Occam és una forma metòdica de rebutjar tots els conceptes que no siguin observables ni tinguin referents. 

10. Explica la demostració de l’existència de Déu que fa Anselm de Canterbury. 

Pensador proper al platonisme (coneixement = idees). Per tant, Anselm agafa la idea de Déu. El defineix com l'ésser més perfecte possible. Analitzant aquesta idea intenta demostrar que Déu existeix: si és tan perfecte ha d'existir ja que sinó existís seria una imperfecció. Per tant, es basa en arguments a priori (abans de l'experiència) ja que rebutja els sentits.

11. Què són les “cinc vies tomistes”? 

Mitjançant les cinc vies tomistes, Sant Tomàs d'Aquinos intenta explicar de forma racional  l'existència de Déu. Descobreix característiques de la natura que li permet argumentar que Déu existeix:

• Moviment: La natura es mou, per tant ha d'haver un primer motor inmòbil que Tomàs defineix com algú perfecte (Déu).
• Graus de perfecció:  hi ha diferents graus de perfecció, així com la bellesa. La natura és bella, per tant, algú perfcete ha d'haver posat la bellesa al mon. Déu és el creador de la bellesa. 
• Eficiència: tot és causa d'alguna cosa, però no es pot establir una sèrie infinita de causes, per tant ha d'haver una primera causa eficient incausada, i és Déu. 
• Contingència: hi ha ésser que neixen i moren, són innecessaris. Si tots fossin així no existiria res, però Déu és inmortal. 
• Finalitat: ha d'existir algú molt intel.ligent capaç de posar ordre a la naturalesa amb una finalitat. Aquest algú ha de ser Déu. 

12. Quina diferència hi ha entre la demostració de St. Anselm i les vies tomistes? 

Principalment, St. Anselm es basava en el platonisme i, les vies tomistes es basen en Aristòtil. Per tant, aquest primer ho intenta demostrar mitjançant arguments a priori (abans de l'experiència) ja que rebutja els sentits i Tomàs d'Aquinos ho demostra a través d'arguments a posteriori (després de l'experiència) perquè es basa en el sentits.

13. Quines són les principals postures sobre la polèmica dels universals?

Principalment, el realisme exagerat: l’universal té la mateixa realitat física que els particulars. Existeixen per si mateixos i fora de la ment. En segon lloc, destaca el realisme moderat: els universals no poden existir per si sols, sino en els individus. Equival a la forma i a la matèria que no es poden separar. És a dir, els universals no existeixen independentment dels individuals. A continuació destaca el conceptualisme: només són concpetes mentals que creem racionalment.Per tant, només existeixen en la ment. S’expressen mitjançant paraules que designen una pluralitat d’individus. Finalment, el nominalisme:  l’universal només és una manera de parlar, una paraula sense cap realitat, un signe. La limitació del nostre llenguatge fa que no tinguem noms propis per a cada individu. Cada individu és irrepetible i no hi ha res a l’experiència que ens permeti afirmar l’existència de l’universal

Hipàtia; Filosofies de l'Edat Antiga

Prèviament a centrar-nos en la Hipàtia, faré una breu introducció sobre les filosofies de l'edat antiga. 

La filosofia s'origina en l'àmbit de la Grècia antiga i les seves colònies mediterrànies. L'univers hel·lènic i la llengua grega perduren, durant tota l'edat antiga, com a garantia de la cultura i els grans temes de la filosofia antiga són: l'origen de les coses; el coneixement i la veritat; la naturalesa de l'home i de la societat, i el predomini de la racionalitat abstracta.

 D'aquesta època destquen bàsicament tres grans classificacions: la filosofia presocràtia, es caracteritza pel trànsit de l'explicació mítica al a racionalitat autònoma i per la recerca d'un origen o arkhé que permeti l'explicació racional de les coses. La filosofia clàssica en la qual destaquen Sòcrates, Plató i Aristòtil i, finalment, la filosofia hel.lenística o neoplatònica.

En aquesta entrada em basaré fonamentalment en la hipàtia, filosofia pertanyent a la filosofia hel.lenística o neoplatònica. 

Sembla que es tracta d’Hipàtia d’Alexandria,  la filòsofa neoplatònica que destacà en els camps de la matemàtica i de l’astranomia; filla de Teó (matemàtic i cap del Museu d’Alexandria, a Egipte. Hipàtia era considerada una autoritat en l’ensenyament de la matemàtica i la filosofia, i sembla que arribà a presidir l’escola neoplatònica de Plotí a Alexandria.

No és evident que Hipàtia fes investigació original en matemàtiques. Sí se sap que ajudà Teó a escriure les once parts del seu comentari a l’Almagest de Ptolomeu, així com es pensa que l’ajudà a produir una nova versió dels Elements d’Euclides, que seria la base de totes les edicions posteriors. Finalment, es creu que Hipàtia escrigué comentaris sobre l’Arithmètica de Diofant, les Còniques d’Apol·loni, i els treballs astronòmics de Ptolomeu.         

La seva filosofia es fonamentava en l'escola neoplatònica, en una societat que basava el pensament en el descobriment del cosmos com un univers ordenat per lleis. El pensament per a ella era el mètode ideal per a conèixer la veritat i millorar el coneixement.

La importància d'Hipatia radica principalment en què va ser una de les primeres dones de la història que va contribuir al desenvolupament de les matemàtiques. Hipatia, va aconseguir destacar entre aquell grup de savis que rivalitzaven en l'astronomia, filosofia, matemàtiques i altres ciències. A ella acudien estudiants de tot el món, i de totes les religions. Va ensenyar matemàtiques, astronomia, filosofia i mecànica i va arribar a ocupar la càtedra de Filosofia de Plotí.

Es va fer molt famosa i va ser coneguda com "la filòsofa". Els seus treballs científics van ser de gran importància com, per exemple, els seus comentaris al III llibre de l'Almagest influint en les teories copernicanes. A més, va construir l'astrolabi i un hidròmetre per mesurar la densitat de l'aigua.

Donava suport a la igualtat de gènere i les mateixes condicions tant per a homes com per a dones, creia que les persones havien de tenir independència cultural, classe social i gènere perquè totes tenien una ànima.

Cal destacar que Hipàtia va ser l’última gran filòsofa de l’Antiguitat, la darrera representant del món clàssic, de la llibertat de consciència, de la recerca de la bellesa i de l’harmonia tant del cosmos com de l’interior de l’ésser humà, de la capacitat interrogadora i racional de la ment humana, en definitiva de tot allò que va ser derrotat a començaments del segle V del que anomenem la nostra era. Hipatia va ser assassinada per una multitud de fanàtics cristians, va ser víctima de la intransigència, de l’odi, de la difamació, de l’enveja, i de la por que les tenebres de la fe, i l’obscuritat de les religions i el dogmatisme, tenen de la llum de la raó, de la llibertat, i de la crítica.

Comentari de text: carta a Meneceu

Aquest text, és un fragment que va escriure Epicur, un filòsof nascut a Samos, que va viure entre 341 i el 270 aC. Epicur va donar nom a l’epicureisme, una de les tres escoles filosòfiques que es troben dins de la filosofia hel·lenística. També va fundar a Atenes el Jardí, una comunitat de gent que vivia en comunitat i estava unida per llaços d’amistat.

Epicur defensava la vida moderada, i la seva filosofia epicúria va influir a la filosofia de molts autors com Lucreci, Bentham i Mill. Va escriure moltes obres, però només se’n conserven quatre: la Carta a Heròdot, la Carta a Pitocles, les Màximes capitals, i la Carta a Meneceu, obra a la que pertany aquest fragment.

Com a idees generals, en aquesta carta d’Epicur defensa la filosofia com a mètode per arribar a aconseguir la salut de l’ànima, una salut necessària per a ser feliç, l’objectiu final de les nostres vides. Per a filosofar no hi ha edat, ja que aquesta ajuda al vell a mantenir-se jove mitjançant els records, i al jove a esdevenir jove i vell alhora També ens diu que el cos només pertany a l’humà (teoria materialista), ens parla de la seva teoria de la mort i la privació de les sensacions. Ens diu la importància del plaer a la vida i que l’ésser sempre esta en busca d’un estat d’autosuficiència.

En aquest primer paràgraf Epicur ens diu que quan ja hem arribat a un cert punt on ja podem dir que sabem a filosofar ja siguem joves o vells no ens tenim que cansar a l’hora de filosofar, ja que mai s'hi és massa vell.

Aquell que diu que ja és tard per filosofar o que ja és massa vell, és aquell que ha renunciat a la felicitat, que encara no li ha arribat el moment per ser feliç. Aquest paràgraf ens dona a entendre que tenim que filosofar tant els vells com els joves, perquè: els vells tenen que filosofar per ser feliços i per recordar el temps passat amb aquesta felicitat i també tenen que filosofar els joves per poder ser feliços a la joventut i a la mida que vagi envellint.

A continuació, Epicur ens diu que el cos és una estructura que pertany a l’humà que li correspon, dient això defensa la seva teoria materialista en la que diu que de vida només n’hi ha una i que l'hem d’aprofitar al màxim. També al llarg del text destaca de l'existència dels déus encara que algunes de les seves moltes teories hi criticava aquesta existència amb l’objectiu d’eliminar les pors.

En el tercer paràgraf, ens menciona la seva teoria de la mort en la que aquesta és la privació de les sensacions ja que no hi podem percebre res després de la successió d’aquesta. També ens fa sentir que la mort és el més terrible dels mals, però que no ens hem de preocupar ja que mentres que estiguem vius estarà molt allunyada de nosaltres i quan morim no ens podrà afectar ja que estarem morts i no hi serem conscients del que esta passant en aquell instant. Tot i aquest raonament, la majoria de gent hi pensa diferent ja que és una por que per molt que hi estes distanciada de nosaltres en aquest moment, sempre hi és present.

Després ens parla del terme de la autarquia, una de les seves teories, en la que diu que hem de seguir la nostra serenitat de la vida, és a dir, l'ataràxia durant el temps que hi duri la nostra vida ja que la gent hi pot tenir por del destí, ja que els àtoms no es mouen mecànicament i això indica que el destí hi pot canviar.

 Posteriorment ens dona a entendre que per arribar a la felicitat hem d’aconseguir, durant el pas de la nostra vida una sèrie de desitjos que hi són necessaris i hem de complir i altres que solament són materials. Epicur vol dir que les necessàries són imprescindibles per la nostra vida i que les altres hi són pel benestar del nostre cos.

A més a més, plasma que una de les finalitats de la vida, és viure i ser feliç i per arribar a aquesta nombrada felicitat hem de fer una sèrie d’accions per arribar a una felicitat personal.

A continuació, destaca que el plaer té un paper important a la vida, ja que es troba des del moment del nostre naixement fins el dia de la nostra mort. Per Epicur el plaer és un bé moral que s’aconsegueix amb l’absència del dolor i que això hi es pot definir com a benestar.

Epicur ens dona a entendre en el següent paràgraf que perseguim i volem trobar una situació d'autosuficiència, que no estem en una situació marginal, és a dir, que hem de saber valer-nos per nosaltres mateixos, però podem rebre ajuda si la necessitem. L’autor defineix aquesta nombrada autosuficiència com un bé, ja que som molt conformistes.

Seguidament, ens diu que un aliment senzill i un àpat exquisit són el mateix, ja que tenen com a objectiu eliminar-nos la fam. També ens dona a entendre que mantenir una alimentació normal i sòbria és saludable per al cos i que ens ajuda a resoldre moltes situacions que ens trobem a la vida, en canvi, si tenim l’oportunitat de poder viure una vida luxosa, estarem més preparats per afrontar reptes desconeguts.

Finalment,  Epicur ens diu que hem de practicar aquestes situacions amb persones amb mateixes situacions de vida que nosaltres, la “teva ànima bessona”, així cap de vosaltres patirà cap canvi dràstic.

Època hel.lenística

a) Explica la diferència entre ‘savi’ i ‘ciutadà’ en la societat hel·lenística. Per què és significativa?
b) Què vol dir que la filosofia es concep com una teràpia de l'ànima?
c) Què és allò que defineix el savi?
d) Què entenem per cosmopolitisme?
e) Què significa “pharresia”?
f) Quina és la forma habitual del pensament hel·lenístic?
g) Quines escoles o corrents filosòfics qualificaries com a hel·lenístics en base a aquestes característiques?
h) Com defineixes el concepte “autarquia”? I el “d'ataràxia”? Amb quines corrents els relaciones?
i) L'estoïcisme fa referència al concepte d'apatia. Què és i amb quina de les característiques anteriors el relaciones?

Abans de respondre aquestes preguntes referents a l'època hel.lenística faré una breu explicació sobre aquesta època: 

Es contextualitza en època d'Alexandre el Gran, el qual unifica les polis gregues creant un Gran Imperi. Després de la seva mort, l'imperi queda dividit en diferents regnes. Degut això, la cultura grega es barreja amb altres i per tant, sorgeixen nous canvis en la filosofia. 

Aquesta època coincideix amb l'època d'esplendor de Roma. Hi ha autors romans però no filosofia romana, ja que no són originals, estan inmersos en el pensament grec. 

Sorgeix la cultura hel·lenística, de marcat caràcter cosmopolita, en contraposició a la cultura localista, provinciana, de la polis. Enfront de l’aspiració filosòfica de construir una síntesi explicativa del món que era pròpia dels filòsofs de la polis, els pensadors hel·lenístics van conrear l’especialització del saber. En aquesta època neixen les ciències particulars, i la figura del savi o la del científic substitueix amb avantatge la de l’antic filòsof. Finalment, cal destacar que la filosofia es refugia en el terreny de la moral, i elabora projectes de vida i dóna consells sobre la manera d’acomodar-se a les situacions adverses.

a) Mentre a la ciutadania hi accedeix tothom per naixement, la saviesa és un ideal elitista que demana un esforç de cura de l’ànima i de construcció del caràcter. La saviesa implica una sàvia tria i una estètica personal. El discurs filosòfic hel·lenístic no està tan adreçat a la lògica com a una fascinació intel·lectual i a una interiorització moral. És un estil de pensar que fa esment a elements emotius subjectius però curulls de força vital. En profunditat l’home hel·lenístic aspira a esdevenir “savi”, home superior; el savi és un home que s’autodomina: no es deixa portar per les passions, sinó que les domestica i voluntàriament se situa al marge de l’ambient groller que constitueix la vida política i el món del diner.

b) La filosofia ens fa adquirir el bé, i no només això sinó també saber-lo posar en pràctica. Gràcies a la filosofia podem distingir entre el bé i el mal i la ignorància i la saviesa. A més a més, mitjançant la filosofia s'ha fomentat el progrés de l'ésser humà en quasi totes les altres disciplines científiques polítiques i socials a través de la pregunta i el raonament intellectual. En definitiva, es diu que la filosofia és la teràpia de l'ànima perquè mitjançant aquesta pots controlar les teves pasions i desitjos i prendre decisions correctes que et portin al bé i per coinsegúent a adquirir la felicitat. 

c) És definit com un model d'home superior que se separa de la massa. El savi a diferència del ciutadà cerca o expressa una raó universal, cosmopolita. 

d) Primerament, cal destacar que aquesta paraula prové d'un terme grec que significa "ciutadà del mon". És una ideologia que plasma que tots esl éssers pertanyen a un a sola comunitat, basada en una moral compartida. Una comunitat cosmopolita podria basar-se en una moral inclusiva, una relació econòmica compartida o una estructura política que abarqui diferents nacions. 

e) Aquest concepte és referent a la llibertat d'expressió i els seus límits. Literalment la paraula significa "dir-ho tot". Implica l'obligació de parlar amb la veritat per al bé comú. S'usa la franquesa en comptes de la persuasió, la veritat en comptes de la mentida i el deure moral en comptes de l'auto-interés i l'apatia moral. 

f)  En primer lloc el filòsof hel·lenístic té la clara consciència de ser un individu situat al marge. Hi ha un trencament molt clar entre vida quotidiana (considerada degradada i servil) i actitud filosòfica (que reivindica la seva dignitat moral). A més, la filosofia hel·lenística no és per a tothom sinó per al savi, el nou model d’home superior, que se separa de la massa. També cal destacar que en la filosofia hel.lenística, la saviesa apareix a més, com una forma d’autocontrol. Viure per als filòsofs de l’època és saber-se en perill i la filosofia és una forma de dominar aquesta situació de por, de perill i de malaltia. Controlar la còlera, la curiositat, el vocabulari, l’interès per la possessió de les riqueses… és una forma vital d’entrenament filosòfic. Finalment, és important saber que la forma de la filosofia hel·lenística és sobretot la meditació. El discurs interior ocupa el lloc que abans pertocava al discurs públic. Cal comprendre això perquè és, potser, el tema central i l’explicació de l’estil potser pessimista i fosc que avui ens colpeix d’una manera brutal. La forma d’expressió dels sofistes era el discurs, la de Sòcrates i Plató, en canvi, fou el diàleg i la d’Aristòtil és –com la dels metges– el tractat. En canvi els filòsofs hel·lenístics escriuen “meditacions”, mot que significa, etimològicament "exercici". 

g) L'escepticisme, l'epicurisme i l'estoïcisme. 

h) Autarquia referent a un estat de felicitat que implica l'ausència de tota inquiedtud que s'aconsegueix mitjançant una autosificiència derivada de prescindir del desig de les coses inaccessibles. D'altra banda, "ataràxia" és considera un estat d'ànim que es caracteritza per un plena tranquil.litat i la total ausència de desitjos o pors. És el més pròxim a la felicitat. Bàsicament, aquests conceptes estan molt lligats a l'escepticisme i l'estoïcisme ja que busquen fonamentalment la tranquil.litat 

i) Apatia referent a la insensibilitat o a l'ausència d'emocions, sentiments i pasions aconseguida mitjançant la virtut que permet el ple domini racional de la conducta. Està relacionada  fonamentalment amb la meditació i la saviesa, forma d'autocontrol.

Comentem Aristòtil

La vida feliç és la que és conforme a la virtut, vida d’esforç seriós, i no de joc. I declarem millors les coses serioses que les que mouen a rialla i estan relacionades amb el joc, i més seriosa l’activitat de la part millor de l’home i del millor home, i la del millor és sempre la més excel·lent i la més feliç. [...] Si la felicitat és una activitat conforme a la virtut, és raonable que sigui conforme a la virtut més excel·lent, i aquesta serà la virtut del millor que hi ha en l’home. Sigui, doncs, l’enteniment o sigui alguna altra cosa el que per natura sembla manar i dirigir i posseir intel·lecció de les coses belles i divines, sent diví això mateix o el més diví que hi ha en nosaltres, la seva activitat d’acord amb la virtut que li és pròpia és la felicitat perfecta. Que és una activitat contemplativa, ja ho hem dit. Això sembla estar d’acord amb el que abans vam dir i amb la veritat. En efecte, aquesta activitat és la més excel·lent (perquè també ho és l’enteniment entre tot el que hi ha en nosaltres, i entre les coses cognoscibles, les que són objecte de l’enteniment); a més a més, és la més contínua, perquè podem contemplar contínuament més que fer qualsevol altra cosa. I pensem que el plaer ha de trobar-se barrejat en la felicitat, i l’activitat que es refereix a la saviesa és, de comú acord, la més agradable de les activitats conforme a la virtut; es considera, almenys, que la filosofia compren plaers admirables per la seva puresa i per la seva fermesa, i és lògic que l’existència d'aquells què saben sigui més agradable que la d'aquells què busquen. [...] El que és propi de cadascú per natura és també el més excel·lent i el més agradable per a cadascú; per a l’home ho serà, per tant, la vida conforme a la ment, ja que això és primàriament l’home. Aquesta vida serà també, per consegüent, la més feliç. 

Ètica a Nicòmac, l.10, 7, 1095a (Centre d’Estudis Constitucionals, Madrid 1985, p. 166-167).

Previament a comentar el text us exposo breument una idea sobre qui fou Aristòtil:

Aristòtil va ser un filòsof de l'Antiga Grècia. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. La seva lògica, naturalisme i ètica van dominar en el pensament europeu durant aproximadament 2.000 anys, fins el segle XVI.

A més a més, el filòsof va dominar el coneixement de la seva època, des de la filosofia i la biologia, des de les matemàtiques fins a la psicologia. No sols va estudiar gairebé tots els àmbits del coneixement existents en el seu temps, sinó que, a més, va fer contribucions significatives en la majoria d'aquests

1. Aristòtil expressa les seves idees sobre el concepte d'ètica. Per ell, l'ètica humana és teleològica, és a dir, té una finalitat, igual que tot a la resta del món. 

Així, en aquest text expressa principalment que el fi de l'home és la felicitat. Aquesta felicitat s'haurà d'aconseguir mitjançant la virtut, que és el terme mig entre el defecte i l'excés, és allò que marca la temprança i la moderació. També tracta la idea del concepte de "voluntat": donant per fet que el fi últim de la vida humana és la felicitat i que aquesta s'ha d'assolir mitjançant el bé, no direm que amb tansols conèixer-lo, serem capaços de fer-lo, sinó que, el factor principal per dirigir les nostres accions cap al bé o el mal és la voluntat. També fa referència al concepte de "vida contemplativa".

2.  El concepte de "vida contemplativa" equival a una vida dedicada a la contemplació ja que per Aristòtil, la saviesa o el seu assoliment parteix dels sentits, de l'observació. És per això que diu que és la nostra activitat més excel·lent, perquè és el primer pas cap a allò que aconseguirà que siguem feliços: la saviesa. 

3. Segons Aristòtil la saviesa és la perfecció absoluta de tots els bens, juntament amb la justícia. Encara que es plantegi l'ètica com una qüestió pràctica, al final Aristòtil afirma que l'activitat més pròpiament humana i que proporciona més felicitat és la contemplació teorètica, és a dir, la sophia. Es tracta de d'aquell concepte teleològic i d'assoliment màxim de la felicitat a través de la voluntat i la virtuositat el que empeny l'home a seguir amb la seva vida i conèixer el bé per després poder actuar de manera idèntica.

4. D'aquest text se'n deriva el concepte d'home següent: home excel.lent i que ha aconseguit la felicitat , és a dir, definició de l'home savi. Aquell que ha assolit tots els graus del coneixement i que a més a ,se sap posar-los a la pràctica.