Època hel.lenística

a) Explica la diferència entre ‘savi’ i ‘ciutadà’ en la societat hel·lenística. Per què és significativa?
b) Què vol dir que la filosofia es concep com una teràpia de l'ànima?
c) Què és allò que defineix el savi?
d) Què entenem per cosmopolitisme?
e) Què significa “pharresia”?
f) Quina és la forma habitual del pensament hel·lenístic?
g) Quines escoles o corrents filosòfics qualificaries com a hel·lenístics en base a aquestes característiques?
h) Com defineixes el concepte “autarquia”? I el “d'ataràxia”? Amb quines corrents els relaciones?
i) L'estoïcisme fa referència al concepte d'apatia. Què és i amb quina de les característiques anteriors el relaciones?

Abans de respondre aquestes preguntes referents a l'època hel.lenística faré una breu explicació sobre aquesta època: 

Es contextualitza en època d'Alexandre el Gran, el qual unifica les polis gregues creant un Gran Imperi. Després de la seva mort, l'imperi queda dividit en diferents regnes. Degut això, la cultura grega es barreja amb altres i per tant, sorgeixen nous canvis en la filosofia. 

Aquesta època coincideix amb l'època d'esplendor de Roma. Hi ha autors romans però no filosofia romana, ja que no són originals, estan inmersos en el pensament grec. 

Sorgeix la cultura hel·lenística, de marcat caràcter cosmopolita, en contraposició a la cultura localista, provinciana, de la polis. Enfront de l’aspiració filosòfica de construir una síntesi explicativa del món que era pròpia dels filòsofs de la polis, els pensadors hel·lenístics van conrear l’especialització del saber. En aquesta època neixen les ciències particulars, i la figura del savi o la del científic substitueix amb avantatge la de l’antic filòsof. Finalment, cal destacar que la filosofia es refugia en el terreny de la moral, i elabora projectes de vida i dóna consells sobre la manera d’acomodar-se a les situacions adverses.

a) Mentre a la ciutadania hi accedeix tothom per naixement, la saviesa és un ideal elitista que demana un esforç de cura de l’ànima i de construcció del caràcter. La saviesa implica una sàvia tria i una estètica personal. El discurs filosòfic hel·lenístic no està tan adreçat a la lògica com a una fascinació intel·lectual i a una interiorització moral. És un estil de pensar que fa esment a elements emotius subjectius però curulls de força vital. En profunditat l’home hel·lenístic aspira a esdevenir “savi”, home superior; el savi és un home que s’autodomina: no es deixa portar per les passions, sinó que les domestica i voluntàriament se situa al marge de l’ambient groller que constitueix la vida política i el món del diner.

b) La filosofia ens fa adquirir el bé, i no només això sinó també saber-lo posar en pràctica. Gràcies a la filosofia podem distingir entre el bé i el mal i la ignorància i la saviesa. A més a més, mitjançant la filosofia s'ha fomentat el progrés de l'ésser humà en quasi totes les altres disciplines científiques polítiques i socials a través de la pregunta i el raonament intellectual. En definitiva, es diu que la filosofia és la teràpia de l'ànima perquè mitjançant aquesta pots controlar les teves pasions i desitjos i prendre decisions correctes que et portin al bé i per coinsegúent a adquirir la felicitat. 

c) És definit com un model d'home superior que se separa de la massa. El savi a diferència del ciutadà cerca o expressa una raó universal, cosmopolita. 

d) Primerament, cal destacar que aquesta paraula prové d'un terme grec que significa "ciutadà del mon". És una ideologia que plasma que tots esl éssers pertanyen a un a sola comunitat, basada en una moral compartida. Una comunitat cosmopolita podria basar-se en una moral inclusiva, una relació econòmica compartida o una estructura política que abarqui diferents nacions. 

e) Aquest concepte és referent a la llibertat d'expressió i els seus límits. Literalment la paraula significa "dir-ho tot". Implica l'obligació de parlar amb la veritat per al bé comú. S'usa la franquesa en comptes de la persuasió, la veritat en comptes de la mentida i el deure moral en comptes de l'auto-interés i l'apatia moral. 

f)  En primer lloc el filòsof hel·lenístic té la clara consciència de ser un individu situat al marge. Hi ha un trencament molt clar entre vida quotidiana (considerada degradada i servil) i actitud filosòfica (que reivindica la seva dignitat moral). A més, la filosofia hel·lenística no és per a tothom sinó per al savi, el nou model d’home superior, que se separa de la massa. També cal destacar que en la filosofia hel.lenística, la saviesa apareix a més, com una forma d’autocontrol. Viure per als filòsofs de l’època és saber-se en perill i la filosofia és una forma de dominar aquesta situació de por, de perill i de malaltia. Controlar la còlera, la curiositat, el vocabulari, l’interès per la possessió de les riqueses… és una forma vital d’entrenament filosòfic. Finalment, és important saber que la forma de la filosofia hel·lenística és sobretot la meditació. El discurs interior ocupa el lloc que abans pertocava al discurs públic. Cal comprendre això perquè és, potser, el tema central i l’explicació de l’estil potser pessimista i fosc que avui ens colpeix d’una manera brutal. La forma d’expressió dels sofistes era el discurs, la de Sòcrates i Plató, en canvi, fou el diàleg i la d’Aristòtil és –com la dels metges– el tractat. En canvi els filòsofs hel·lenístics escriuen “meditacions”, mot que significa, etimològicament "exercici". 

g) L'escepticisme, l'epicurisme i l'estoïcisme. 

h) Autarquia referent a un estat de felicitat que implica l'ausència de tota inquiedtud que s'aconsegueix mitjançant una autosificiència derivada de prescindir del desig de les coses inaccessibles. D'altra banda, "ataràxia" és considera un estat d'ànim que es caracteritza per un plena tranquil.litat i la total ausència de desitjos o pors. És el més pròxim a la felicitat. Bàsicament, aquests conceptes estan molt lligats a l'escepticisme i l'estoïcisme ja que busquen fonamentalment la tranquil.litat 

i) Apatia referent a la insensibilitat o a l'ausència d'emocions, sentiments i pasions aconseguida mitjançant la virtut que permet el ple domini racional de la conducta. Està relacionada  fonamentalment amb la meditació i la saviesa, forma d'autocontrol.