Examen Selectivitat; Descartes

Suposo, doncs, que tot el que veig és fals i que mai no ha existit res de tot allò que la memòria, plena de mentides, em presenta. Així, doncs, no tinc sentits; el cos, la forma, l’extensió, el moviment i el lloc són quimeres. Què podré considerar, doncs, com a veritable? Potser, només, que al món no hi ha res de cert. Però com sé jo que no hi ha alguna altra cosa, a part de les que tot just acabo de considerar incertes, de la qual ni tan sols es pugui dubtar? No hi haurà potser algun Déu o un altre poder que em posi aquests pensaments en la ment? No necessàriament, perquè potser jo mateix sóc capaç de produir-los. Però jo, no sóc almenys alguna cosa? Però acabo de negar que tingui sentits o un cos. I això no obstant dubto; perquè, què se’n segueix d’això? Fins a tal punt depenc del cos i dels sentits que no puc existir sense ells? Però m’he convençut que no hi havia res de res al món, ni cel, ni terra, ni esperits, ni cossos. I doncs, m’he convençut també que jo no existeixo? Certament no: si estic convençut d’alguna cosa o si penso alguna cosa, sens dubte existeixo. Però hi ha un ésser enganyador summament poderós i astut que ha posat tot el seu enginy a tenir-me constantment enganyat. No hi ha dubte, doncs, que, si m’enganya, és que existeixo. Que m’enganyi tant com vulgui, que no podrà mai fer que jo no existeixi mentre pensi que sóc alguna cosa. De manera que, un cop examinades totes les coses i amb tota cura, s’ha de concloure que aquesta proposició, «jo sóc, jo existeixo», ha de ser necessàriament vertadera sempre que la digui o la pensi mentalment. 

René Descartes. Meditacions metafísiques, II 

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts] 

Generalment, a partir d’aquesta desconfiança inicial vers la metafísica tradicional, el primer objectiu de Descartes és establir els fonaments o les arrels del saber. Es tracta de no admetre cap opinió com a vertadera si aquesta no s’ajusta a les exigències de la raó. Descartes rebutja tota autoritat i decideix confiar únicament en l’ús de la raó exclusivament De fet, la crítica principal de Descartes a la lògica aristotèlica és que els seus sil·logismes serveixen més per explicar allò que ja se sap a que per aprendre coses noves. Segons Descartes, la raó és naturalment igual en tots els homes, el problema per a Descartes està en dirigir bé la raó; no hi ha prou amb tenir un bon enteniment, el més important és aplicar-lo bé. Per això, cal un mètode, mitjançant el qual guiar bé la raó. A través d'aquest mètode, aconseguirà la seva primera afirmació indubtable fins i tot per els més escèptics: "si penso significa que existeixo". 

2. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots següents: [1 punt]

a) «extensió» : que ocupa espai. 

b) «quimeres» : utopia: coses que es desitgen però que no es tenen.

3. Expliqueu per què René Descartes diu: «[…] hi ha un ésser enganyador summament poderós i astut que ha posat tot el seu enginy a tenir-me constantment enganyat. No hi ha dubte, doncs, que, si m’enganya, és que existeixo.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts] 

Un dels seus prinicipals aspectes a defensar en la primera meditació és que la raó ens ha estat donada per  un geni maligne. Per tant, allò que creiem que és vertader serà falç i viceversa. No obstant això, mitjançant el seu mètode demostrarà que aquest geni maligne no existeix. En sí, a través d'aquesta frase intenta demostrar la seva primera afirmació inqüestionable i indubtable per a tothom, és a dir, si m'enganyen, si penso, si somio (activitats mentals) significa doncs que existeixo. Així, tot i que hi hagi un ésser maligne, aquest no aconseguirà que jo no existeixi sempre i quan pensi alguna cosa. 

4. Compareu la concepció de Descartes sobre quina és la fonamentació del coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts] 

La filosofia de Descartes sorgeix a partir de la teoria del filòsof Montaigne que nega la possibilitat de l'existència d'un coneixement ferm i indubtable.  Així doncs, l'objectiu de Descartes serà demostrar que vertaderament existeix un coneixement permanent i invariable, acceptat fins i tot per els més escèptics.

Descartes intentarà demostrar l'existència d'un coneixement ferm a partir d'un mètode, el qual es basarà en el sistema matemàtic deductiu. Aquest mètode es basarà en l'evidència com a criteri de veritat caracteritzat per la claredat i la distinció, en un anàlisi, en una síntesi o deducció i, finalment en la comprovació dels dos passos previs. A continuació, actuarà com un escèptic, ho posarà tot en dubte, d'aquesta forma si dubtant de tot aconsegueix trobar una veritat absoluta, significarà que serà indubtable fins i tot per els més escèptics. Així doncs, neixen les seves meditacions.

Defensa que els sentits són enganyosos, ja que a vegades ens enganyen i per tant, no ens podem refiar d'ells. Si a vegades ens enganyen no podem distingir quan ens enganyen i quan no i per tant, no són fiables. D'altra banda, també  posa en dubte la raó, ja que podria ser que un geni maligne ens l'hagués posat i per tant, allò que es cert ho veiem fals i viceversa. Però aleshores defensa l'existència de Déu i la demostra. Afirma que és perfecte i si és perfecte ha d'existir ja que sinó existís seria una imperfecció. D'altra banda, la mentida és indici de feblesa, malícia i imperfecció. Per tant, no ens pot enganyar.

D'altra banda, el filòsof Montaigne adopta una postura escèptica i no conformista, sinó de cautela i tolerància davant totes les visions. Defensa que el savi ha de dubtar de tot.

Per Montaigne, no existeixen proposicions certes i indubtables; els sentits són enganyosos i subjectius. Ens mostren una realitat sempre canviant i la raó no aconsegueix arribar a principis fixos i immutables. La realitat és fluctuant i inestable. Per tant, el coneixement invariable i permanent no és possible. A més a més, Montaigne es considera relativista doncs tampoc recolza el coneixement universal.

En conclusió, Descartes defensa la possibilitat de definir un coneixement ferm i indubtable mitjançant la raó i Montaigne defensa la impossibilitat de que pugui existir tal coneixement ja que ni la raó ni els sentits són eines fiables ni estables com per poder conduir-nos a un coneixment segur i absolut.

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «No hi ha cap proposició de la qual puguem tenir una certesa absoluta.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

D'una banda estic d'acord amb aquesta afirmació ja que quan una persona veu una cosa d'una manera determinada, per aquella persona serà veritablement i absolutament així. És a partir d'aquest punt quan sorgeixen els debats, ja que una persona veu les coses d'una manera en concret i l'altra de l'altra, però ambdues persones estan completament d'acord amb allò que defensen. Personalement, ambdues defensen una veritat absoluta des de la seva percepció. 

D'altra banda, si parlem en general, no existeix una veritat absoluta, ja que és impossible que tota la humanitat vegi d'una mateixa forma la realitat, a menys que estigui demostrada de tal manera que no existeixi cap mena de dubte, però des del meu punt de vista és totalment impossible l'existècia d'un mètode que sigui acceptable per a tothom, perquè és impossible que tot el mon sàpiga o pugui comprovar que tal mètode és comletament fiable. 

En conclusió, a nivell personal si que pot existir una veritat absoluta, ja que depén del subjecte, però si es parla a nivell general, trobo que és impossible una veritat absoluta, aconseguir que tothom entengui la realitat  d'una mateixa manera.