Comentem algunes idees de Plató

Text 1

 - Opines, segons dius, que hi ha unes idees que donen nom a les coses que participen d'elles, com ara són semblants les coses que participen de la semblança, grans les que participen de la grandària, belles i justes les que participen de la bellesa i de la justícia?
 - Exactament, digué Sòcrates.
- Aleshores, de què participa cada cosa, de tota la idea, o bé d'una part? no hi pot haver, a més d'aquestes, alguna altra mena de participació?
- Ja em diràs!, respongué.
- Així, què opines? En totes i cadascuna de les coses hi ha la idea tota sencera, encara que aquesta és única, o què?
- Quin impediment hi ha, Parmènides? digué Sòcrates
 - Així doncs, encara que és única i la mateixa, al mateix temps es trobarà tota sencera en moltes coses individuals, i d'aquesta manera pot trobar-se separada d'ella mateixa.
 - No, digué, és, si de cas, com ara el dia, que encara que és l'únic i el mateix, a la vegada és en molts llocs, i no està pas, ni de bon tros, separat d'ell mateix: doncs igualment cadascuna de les idees, tot i que és única, pot estar ella mateixa en totes les coses.

Plató, Parmènides, 130 e -131 b

Abans de centrar-nos en les idees principals del text és necessari fer un breu resum sobre què entén Plató per idea. 

Segons Plató, les idees són relats que viuen fora de la ment (no són mentals) i són objectives. No les creem nosaltres, provenen del mon de les idees i per tant, no depenen del subjecte, ja que existeixen per sí mateixes. Són perfectes i eternes, úniques, ni neixen ni moren i són inmaterials i comprensibles per la intel.ligència (raó). Finalment, cal destacar que les idees neixen abans que l'individu i que són universables, absolutes i, jerarquitzades. 

Bé, un cop aclarit el concepte d'idea segons el filòsof Plató, ens centrarem en el text, el qual plasma un diàleg fet per Plató entre Parmènides i Sòcrates. Plató realitzava diàlegs per mantenir la vivesa del diàleg de Sòcrates, un dels seus majors influents. 

En aquest text, a través del mètode sòcratic, Sòcrates pretén que Parmènides entengui el concepte "idea" i les seves característiques. Segons el text, Sòcrates defineix que hi ha unes idees que donen nom a les coses que participen d'elles i, a partir d'aquesta frase s'inicia el diàleg. 

En el text destaquen dues paraules: participació i coses individuals. Aquesta primera paraula fa referència a que les coses poden participar en les idees imitant-les. L'altra paraula és referent a que tot i que la idea és única i sencera es pot trobar en moltes coses que actuen per separat. Per exemple, una barra de pa és única però es pot trobar en diferents llocs. 

Text 2

 -Vaig a explicar-vos-ho. Els filòsofs, en veure que la seva ànima està veritablement lligada i enganxada al cos, i forçada a considerar els objectes per mitjà del cos, com a través d'una presó fosca, i no per si mateixa, coneixen perfectament que la força d'aquest llaç corporal consisteix en les passions, que fan que l'ànima mateixa encadenada contribueixi a prémer la lligadura. Coneixen també que la filosofia, en apoderar-se de l'ànima en aquest estat, la consola dolçament i intenta deslligar-la, fent veure que els ulls del cos pateixen nombroses il·lusions, el mateix que les orelles i que tots els altres sentits; i l'adverteix que no ha de fer d'ells altre ús que aquell a què obliga la necessitat, i la aconsella que es tanqui i es reculli en si mateixa, que no cregui en un altre testimoni que en el seu propi, després d'haver examinat dins de si mateixa el que cada cosa és en la seva essència; ... Ara bé, el que ella examina pels sentits és sensible i visible, i el que veu per si mateixa és invisible i intel·ligible. L'ànima del veritable filòsof, persuadida que no s'ha d'oposar a la seva llibertat, renúncia, tant com li és possible, als plaers, als desitjos, a les tristeses, als temors, perquè sap que, després dels grans plaers, dels grans temors, de les extremes tristeses i dels extrems desitjos, no només experimenta els mals sensibles, que tothom coneix, com ara les malalties o la pèrdua de béns, sinó el més gran i íntim de tots els mals... 

Plató, Fedó, 60

Abans de centrar-nos en les idees principals del text, hem de conèixer breument que opinia Plató sobre l'ànima i el cos, és a dir, la teòria del dualisme

Plató considera l'ànima inmortal, originària del mon intel.ligible. Però quan aquesta perd la seva puresa cau al mon de les coses i per poder sobreviure s'enganxa a un cos, convertint-se en la presonera d'aquest. D'aquesta manera, l'ànima oblida el seu origen i per tant, el seu objectiu fonamental serà recuperar la memòria. Quan el cos mor, si encara no recorda d'on prové passarà a ser presonera d'un altre cos i així constantment fins que recuperi la memòria, però si ha aconseguit purificar-se tornarà al seu lloc d'origen. L'ànima aconsegueix purificanr-se quan adquireix el màxim nivell del coneixement, deslligat totalment d'allò material. 

Bé en aquest text, s'explica el que he dit anteriorment: l'ànima com a presonera del cos i manipulada per les passions dels sentits. En aquest text, s'aconsella a l'ànima a que es deslligui dels sentits i que es basi en sí mateixa, en allò que és essencial. Destaquen dues paraules més: sensible i intel.ligible. Referents a que allò que l'ànima examina a través dels sentits forma part del mon de les coses, d'allò que és material i, en canvi, quan es desvincula dels sentits, és intel.ligible, és a dir, inmaterial.