Simbolisme del Mite de la Caverna

 El mite de la caverna planteja una metàfora a través de la qual s'explica l'evolució dels diferents nivells del coneixement. Prèviament a centrar-nos en el corresponent mite, hauríem de conèixer els diferents nivells del coneixement segons Plató.                                                         

El coneixement absolut es pot adquirir a través de 4 nivells: dos que pertanyen al mon sensible i dos més que pertanyen al mon intel.ligible. El coneixement del mon sensible es considera opinió ja que es capta pels sentits (les opinions són subjectives). Dins d'aqueste mon destaquen dos subjectes. 

Primerament, les imatges, és a dir, còpies de la còpia de les idees que són realitats no físiques. En segon lloc, destaquen els animals i les coses, que serien realitats físiques però que formen part d'una certa creença. Quan s'intenta conèixer l'assemblança i la relació entre les coses, s'utilitza la raó i s'entra al mon intel.ligible, en el qual també destaquen dos nivells del coneixement, però més superiors i pròxims al coneixement absolut. 

En primer lloc, destaquen els objectes matemàtics, el primer nivell del coneixement científic. A partir dels objectes físics del mon sensible es poden determinar les formes matemàtiques, per tant, aquest nivell del coneixement té lligams amb allò que és material i per tant, no podria ser el coneixement superior. L'últim nivell del coneixement es coneix com els records, totalment desvinculat d'allò material o sensible pertanyent al mon de les coses. Poca gent té la capacitat de recordar, per tant, aquests que ho aconsegueixin seran els aptes per a governar la societat. 

Bé, un cop aclarits els diferents nivells del coneixement passem al simbolisme i significat del famós mite de la caverna.

Planteja la qüestió que uns presoners són empresonats dins d'una cova de cara a la pared, per tant, l'únic que poden veure són els reflexes de les sombres que hi ha a l'exterior reflectits en les pareds de la cova. Aquesta és l'única realitat que coneixen. Aquest fet fa referència al primer nivell del coneixement, doncs no són capaços de diferenciar la realitat de les sombres. El segon nivell del coneixement és quan un aconsegueix veure els objectes que generaven les sombres i per tant, es consciencia que la realitat són els objectes i no pas les sombres. El tercer nivell, té lloc quan algun aconsegueix escapar de la cova i veu la llum del dia, tot i que buscarà la sombra per  no ser deslumbrat. Finalment, quan sigui capaç de mirar al Sol, haurà adquirit el màxim nivell del coneixement. 

Finalment, s'ha de tenir en compte, que si aquest presoner tornés a la cova per explicar a la resta el que ha viscut, el prendrien per boig. Plató exposa que això és el que li va passar a Sòcrates i per tal raó va ser condemnat a mort. Per tant, el que hauria de fer aquest presoner és imposar-se i no intentar convèncer a ningú si ell ja ha adquirit el coneixement absolut.

Però... quina relació estbaleix aquest mite amb l'actualitat?

Plató reflecteix una realitat dualista: el mon de les idees, i el dels sentits. Mon intel.ligible i sensible respectivament. Bé, doncs en l'actualitat també s'estbaleix una distinció entre dos mons, aquells que viuen enganyats i aquells altres que no es deixen manipular.

Comentem algunes idees de Plató

Text 1

 - Opines, segons dius, que hi ha unes idees que donen nom a les coses que participen d'elles, com ara són semblants les coses que participen de la semblança, grans les que participen de la grandària, belles i justes les que participen de la bellesa i de la justícia?
 - Exactament, digué Sòcrates.
- Aleshores, de què participa cada cosa, de tota la idea, o bé d'una part? no hi pot haver, a més d'aquestes, alguna altra mena de participació?
- Ja em diràs!, respongué.
- Així, què opines? En totes i cadascuna de les coses hi ha la idea tota sencera, encara que aquesta és única, o què?
- Quin impediment hi ha, Parmènides? digué Sòcrates
 - Així doncs, encara que és única i la mateixa, al mateix temps es trobarà tota sencera en moltes coses individuals, i d'aquesta manera pot trobar-se separada d'ella mateixa.
 - No, digué, és, si de cas, com ara el dia, que encara que és l'únic i el mateix, a la vegada és en molts llocs, i no està pas, ni de bon tros, separat d'ell mateix: doncs igualment cadascuna de les idees, tot i que és única, pot estar ella mateixa en totes les coses.

Plató, Parmènides, 130 e -131 b

Abans de centrar-nos en les idees principals del text és necessari fer un breu resum sobre què entén Plató per idea. 

Segons Plató, les idees són relats que viuen fora de la ment (no són mentals) i són objectives. No les creem nosaltres, provenen del mon de les idees i per tant, no depenen del subjecte, ja que existeixen per sí mateixes. Són perfectes i eternes, úniques, ni neixen ni moren i són inmaterials i comprensibles per la intel.ligència (raó). Finalment, cal destacar que les idees neixen abans que l'individu i que són universables, absolutes i, jerarquitzades. 

Bé, un cop aclarit el concepte d'idea segons el filòsof Plató, ens centrarem en el text, el qual plasma un diàleg fet per Plató entre Parmènides i Sòcrates. Plató realitzava diàlegs per mantenir la vivesa del diàleg de Sòcrates, un dels seus majors influents. 

En aquest text, a través del mètode sòcratic, Sòcrates pretén que Parmènides entengui el concepte "idea" i les seves característiques. Segons el text, Sòcrates defineix que hi ha unes idees que donen nom a les coses que participen d'elles i, a partir d'aquesta frase s'inicia el diàleg. 

En el text destaquen dues paraules: participació i coses individuals. Aquesta primera paraula fa referència a que les coses poden participar en les idees imitant-les. L'altra paraula és referent a que tot i que la idea és única i sencera es pot trobar en moltes coses que actuen per separat. Per exemple, una barra de pa és única però es pot trobar en diferents llocs. 

Text 2

 -Vaig a explicar-vos-ho. Els filòsofs, en veure que la seva ànima està veritablement lligada i enganxada al cos, i forçada a considerar els objectes per mitjà del cos, com a través d'una presó fosca, i no per si mateixa, coneixen perfectament que la força d'aquest llaç corporal consisteix en les passions, que fan que l'ànima mateixa encadenada contribueixi a prémer la lligadura. Coneixen també que la filosofia, en apoderar-se de l'ànima en aquest estat, la consola dolçament i intenta deslligar-la, fent veure que els ulls del cos pateixen nombroses il·lusions, el mateix que les orelles i que tots els altres sentits; i l'adverteix que no ha de fer d'ells altre ús que aquell a què obliga la necessitat, i la aconsella que es tanqui i es reculli en si mateixa, que no cregui en un altre testimoni que en el seu propi, després d'haver examinat dins de si mateixa el que cada cosa és en la seva essència; ... Ara bé, el que ella examina pels sentits és sensible i visible, i el que veu per si mateixa és invisible i intel·ligible. L'ànima del veritable filòsof, persuadida que no s'ha d'oposar a la seva llibertat, renúncia, tant com li és possible, als plaers, als desitjos, a les tristeses, als temors, perquè sap que, després dels grans plaers, dels grans temors, de les extremes tristeses i dels extrems desitjos, no només experimenta els mals sensibles, que tothom coneix, com ara les malalties o la pèrdua de béns, sinó el més gran i íntim de tots els mals... 

Plató, Fedó, 60

Abans de centrar-nos en les idees principals del text, hem de conèixer breument que opinia Plató sobre l'ànima i el cos, és a dir, la teòria del dualisme

Plató considera l'ànima inmortal, originària del mon intel.ligible. Però quan aquesta perd la seva puresa cau al mon de les coses i per poder sobreviure s'enganxa a un cos, convertint-se en la presonera d'aquest. D'aquesta manera, l'ànima oblida el seu origen i per tant, el seu objectiu fonamental serà recuperar la memòria. Quan el cos mor, si encara no recorda d'on prové passarà a ser presonera d'un altre cos i així constantment fins que recuperi la memòria, però si ha aconseguit purificar-se tornarà al seu lloc d'origen. L'ànima aconsegueix purificanr-se quan adquireix el màxim nivell del coneixement, deslligat totalment d'allò material. 

Bé en aquest text, s'explica el que he dit anteriorment: l'ànima com a presonera del cos i manipulada per les passions dels sentits. En aquest text, s'aconsella a l'ànima a que es deslligui dels sentits i que es basi en sí mateixa, en allò que és essencial. Destaquen dues paraules més: sensible i intel.ligible. Referents a que allò que l'ànima examina a través dels sentits forma part del mon de les coses, d'allò que és material i, en canvi, quan es desvincula dels sentits, és intel.ligible, és a dir, inmaterial.

  

MITE DEL CARRO ALAT

Prèviament a l'explicació del "Mite del carro alat" reflexaré breument el pensament de Plató i grosso modo la seva biografia. 

Biografia

Filòsof grec nascut a Atenes, creador d’un sistema filosòfic i d’un mètode d’exposició de la filosofia que el converteix, probablement, en el filòsof més influent de tota la història.

La seva educació filosòfica va estar durant un cert temps a càrrec del filòsof heracliteà Cràtil, encara que el seu vertader mestre va ser Sòcrates. Des dels vint anys i fins al últim dia de la vida de Sòcrates, que va morir executat en l’any 399 a.C. per ordre del govern d’Atenes, Plató va ser deixeble i amic seu, i la influència de Sòcrates sobre el pensament platònic va ser molt important, fins al punt que en les seves obres Plató sempre li va retre homenatge. D’altra banda, a través de les seves obres, es pot constatar que Plató tenia un ampli coneixement dels filòsofs presocràtics (com es mostra en Fedó, 95i i s.) i que va rebre una gran influència de Heràclit (com s’observa enBanquet, 207d; Cràtil, 402a; Teetet, 152i, 179i i s.; Sofista, 242d) i de Parmènides (a qui dedica un diàleg sencer amb el seu nom, i cita en Teetet, 183i; Sofista, 217c-237a; Banquet, 178b; etc.). La influència del pitagorisme és especialment important en el pensament platònic, fins al punt que Aristòtil considera el platonisme com una variant de la filosofia pitagòrica.

Vocació política

Plató defensava una aristocràcia en què governessin els més savis. Doncs després de la mort d'un dels seus majors influents, Sòcrates, es va posicionar totalment en contra del sistema polític d'Atenes, la democràcia. Defensava que no podia tenir el mateix valor el vot d'un ignorant que d'una persona sàvia. Tampoc estava a favor de la tirania, ja que es governava segons els interessos d'una sola persona, el tirà.

En definitiva, volia establir un sistema polític en què les persones que estessin al poder no miressin pel bé propi sinó pel bé i la justícia comú, allò que era millor per la societat. 

El mite del carro alat fa referència al dualisme, defensat per Plató: l'home està compost per cos (part material) i ànima (part inmaterial). El lloc d'origen de l'ànima és el mon de les idees i el del cos el mon sensible. L'ànima és presonaera del cos i per poder alliberar-se ha d'adquirir els diferents nivells del coneixement. D'aquesta manera tornarà al seu lloc d'origen: el mon intel.ligible.

El mite explica  perquè l'ànima cau al mon sensible i com està formada. A través d'aquesta imatge es podrà visualitzar el conjunt de l'ànima. 

Aquesta imatge representa l'ànima, formada per tres parts. 

• Primerament, el cavall negre, el qual representa les passions innobles. Està lligada a tot allò que és sensible i té per objectiu la supervivència. Equivaldria a l'ànima concupiscible. 
• En segon lloc, destaca el cavall blanc: representa les passions nobles i té la funció de protegir i donar seguretat. Equivaldria a l'ànima irascible, la qual té com a defecte la ira i com a virtuositat el coratge. 
• Finalment, l'àuriga que ha d'aconseguir guiar ambdós cavalls. Aquesta tercera part de l'ànima es coneix com la part racional, seu del pensament crític i reflexiu propi de la filosofia. Es considera inmortal i la seva virtud és la prudència i la justícia.

En conclusió, l'ànima estaria formada per aquestes tres parts: l'ànima concupiscible, la irascible i, finalment, la racional. Totes tres han d'estar unides. Cal destacar, que quan l'ànima cau del mon de les idees(perquè no és del tot pura), és a dir, l'àuriga no ha sabut controlar els cavalls i les tres parts estan en disputa l'ànima perd la memòria i oblida quin és el seu origen. Per tant, l'objectiu de l'ànima és purificar-se i recoperar la memòria per tal de poder abandonar el cos i tornar el seu lloc d'origen , el mon de les idees. Segons Plató, la memòria només es pot recuperar adquirint el màxim nivell de coneixement, i aquells que ho aconsegueixen seran els més aptes per a governar.